Autor: Dalmau Codines
Hi ha dues normes d'or que tot partit nacionalista català hauria de seguir si no vol perdre bous i esquelles. I les eleccions municipals del 22M ho han tornat a demostrar.
- Norma 1: A Catalunya, l'eix nacional predomina damunt l'eix esquerra-dreta, i per tant ...
- Norma 2: No és aconsellable formar mai govern amb partits espanyolistes.
De fet, tant CiU com ERC han comés en algun moment de les darreres dècades l'errada de no observar aquestes dues normes i el resultat per a les dues formacions ha estat desastrós en termes electorals.
- CiU va pactar amb PSOE i amb PP. Els catalans li van passar la primera, tot i que va perdre vots. Però el pacte amb el PP ja va acabar d'enfonsar la coalició que ha hagut d'estar-se a la oposició una pila d'anys.
.
- En els darrers 8 anys, ERC ha pactat amb el PSOE i amb el PSC. I ara és a punt de desaparèixer. Volien canviar el paradigma, volíen la independència i van pactar amb els espanyolistes per no entendre que l'eix esquerra-dretes pels catalans és paper mullat.
Però compte que el desastre és evident també pels espanyolistes.
- El PP català va caure en picat després de pactar amb CiU.
- El PSC i el PSOE estan pagant molt car haver pactat amb ERC.
I és que catalans i espanyols no ens podem veure. Som dues cultures antagòniques que s'exclouen mútuament. Un matrimoni malavingut, forçat, estrafet, que mai ha tingut sentit ni raó d'existir.
Fixem-nos també que a Catalunya:
- Els vots catalanistes fluctuen entre catalanistes: CiU, ERC, Solidaritat i CUP. Els que guanyen uns, els perden els altres.
- Els vots espanyolistes fluctuen entre espanyolistes: PSC i PP. Els que guanyen uns, els perden els altres.
- Els vots d'ICV no es mouen. Ni pugen ni baixen. O si ho fan, son moviments imperceptibles. La raó és simple: Ningú sap si ICV és catalanista o espanyolista. De fet, no ho saben ni ells.
En conclusió, podem afirmar que la fórmula és força nítida i funciona. Fins i tot quan la usem per analitzar els resultats de les eleccions municipals, que són les més personalistes. I la pregunta que cal fer-se en aquest sentit és la següent:
Si això és així, perquè carai els partits s'entesten a seguir tenint tant en compte el l'eix esquerra-dreta? Què no veuen que Catalunya té altres urgències i són de caràcter nacional? Els agrada trencar-se les banyes? O són tant rucs que encara no han entès com funciona la psicologia col·lectiva del país?
